LA VILA DE SANTA MARGALIDA: PROGRAMA DE FESTES DE L'ANY 1977. LA BEATA

ROBA ESTESA

Idò fent cas al programa de la Beata de l'any 2022. Jo també he volgut estendre, part de la roba guardada a l'armari.

Fa quasi mig segle, vaig fer com de pregoner del programa, encara que era jovenet, vet aquí el que vaig venir a escriure l’any 1977.

L'home en buscar-se a si mateix, només troba el passat, la història, els costums, i la seva llibertat.

Santa Margalida, cada any renova amb més afany, aquesta odissea, que és la processó de la “Beateta”. Donant-li cada vegada més, aquest to ancestral, que posseeix la vila aquest dia.

Tot el sentiment del poble, s'obri per contagiar, carrers i places, es desborda per regar qualsevol dubte de valor espiritual, s'aplana allà a l'aire, per clamar amb una cançó, que milers de “margalidans” ja han cantat: “Sor Tomasseta”.

És un dia de convivència entre tots. Des del matí els dimonions, ja recorren els carrers, forcejant els seus picarols posats a les coves. Ses xeremies fan petites rotllades a la plaça, a l'ombra d'un arbre. Els altaveus de la torre de l'Església, taral·legen la cançó de les festes. Mentre tot això passa, es donen els últims retocs a les carrosses, i la novetat ja corre pel poble: Aquest any set... , no vuit... Els més avançats en edat, fumant, rient, i xerrant. Quan jo... , només n'hi havia una, però ens vestíem tots els del poble. No, no era així, diu l'altre.

Els nins juguetetgen , agafats de les faldes de la seva mare, perquè els comprin una corneta de sa torronera. Els més majorets, una mica més allunyats de les seves mares, acaben de solucionar els darrers problemes, per trobar vestit, o companya de gerra, però tot se soluciona, ja que els margalidans s'ofereixen a tot.

Aquest és l’ambient matiner d'una festa. Al capvespre la Vila, se submergeix baix els aires festius, de curiosos, amants, admiradors i criticadors, que sempre i són per tot arreu. Tots, absolutament tots, volen veure la processó. Tots absolutament, tots, volen estar a primera fila, per emportar-se la seva foteta de record.

En començar a fer-se de nit, quan ja la gent està impacient, esperant que comenci. S'encenen les teies, i una oloreta de resina s'apodera del contorn, després ses “faies” obren lloc entre la gent, més tard les bengales, després ja tot: Les cornetes, la primera Carrossa, els dimonis, la banda de música, la cançó, ses gerres, els pagesos, els sants, és àngels, és cavalls, ses somers, i la “Beateta”.

La “Beateta” camina, caminant amb pas lent, com a cansada de tanta injustícia, volent obsequiar tothom, mira sense parar, beneeix com pot, saluda des dels seus interiors. És la figura de la processó. En un moment en sentir els picarols, se li bolca el cor, s'atura la comitiva, fa una passa endavant, intenta allunyar-se del dimoni, enfrontant-li amb la creu.

Aquest dimoni, bota al seu voltant, s'allunya, s'acosta i venç. Zas, trencar la gerra als seus peus, i desapareix corregent, o potser torna, no se sap, però trenca gerres, tantes que deixa una catifa de tests, per on passa la processo. La Beateta segueix beneint, gairebé plora. Nins i nines darrere, amb els vestits de l'època canten...; A on sou, perquè el dimoni...

Són moments fantàstics, és quan a un li entren ganes de convidar tothom, a compartir aquest sentiment. Mentre se senten gemecs, aplaudiments, picarols, se sent de tot. El fum que sembla treure’ns, d’aquesta representació, i dels records, que ara vol esborrar l'empremta del temps.

Després Carrosses, després una banda de música, una altra Carrossa, una altra i una altra. . . I al final allà lluny la majestuosa, La Glorificació, que durant anys ha tancat la desfilada, amb el seu cor d’àngels.

La processó és teatre viu, es representa al mig del carrer, enmig de la gent. Aconseguint d'aquesta manera, que espectador i debutant, siguin la mateixa cosa, és el mateix poble que actua per al mateix poble, és la mateixa sang, la que corre per les seves venes, el que ha fet la seva història, el seu costum.

La processó no és la més típica, com s'ha anat dient, sinó la més real, la més entusiasta, ja que és obra de cada un. Cadascú fa el seu recorregut, i cada ment divaga des del seu angle de visió.

Es tracta de l'acte més tradicional de tot un poble, que no han pogut esborrar ni les formes polítiques, ni les socials, perquè és l'expressió de l'ànima, que es fa realitat, per plasmar-la a la ment de tothom.

Voldria convidar a tota Mallorca, que vingués a participar, i que es vesteixi, amb aquestes robes dels nostres avantpassats, i més aprofitant l'ocasió, que ens brinden aquests temps moderns, de tornada al passat.

Pep Servera. Rosselló.

1977